AMOR ENTRE LÍNIES
Era primavera, i la Lídia, com cada dia, recorria el camí del costat de la carretera des del
barri fins a Granollers per anar l’institut. Amb 16 anys, tenia clar el seu somni: ser mestra
d’infantil, però l’únic problema és que no volia marxar del seu barri. Era el seu lloc, la seva
llar.
Ella tenia el costum d’escriure cartes que mai enviava. No eren per ningú en concret,
només pensaments sobre la seva vida, els seus desitjos i les seves pors. Però un dia, mentre
escrivia prop de l’estació de tren de Granollers, una brisa suau va fer volar una de les seves
cartes sense que se n’adonés. Va caure a terra, esperant ser trobada.
En Martí, era un noi de disset anys que passava sovint per l’estació, va veure-la i la va
recollir. Intrigat, va llegir aquelles paraules tan sinceres. Qui era aquella noia que somiava
amb un futur tan clar mentre ell encara dubtava sobre el seu? Ell no sabia si, després de
l’estiu, continuaria estudiant a Granollers o marxaria fora. Impulsat per la curiositat, va
decidir respondre-li. Va escriure una carta i la va deixar al mateix lloc on havia trobat la seva.
Quan la Lídia va descobrir la resposta, es va sorprendre. Mai hauria pensat que algú
llegiria les seves paraules, i encara menys que li escriuria de tornada. Així va començar un
intercanvi de cartes secret, ple de confessions i reflexions. Cada dia, es creuaven en el mateix
lloc sense saber-ho.
Amb el pas de les setmanes, la Lídia va començar a sospitar qui podria ser en Martí.
Però la por de trencar aquella màgia la retenia. Ell, per la seva banda, admirava la seguretat
de la seva misteriosa escriptora, però se sentia atrapat en la indecisió sobre el seu futur.
Un dia, la Lídia es va assabentar que aviat obririen una escola al seu barri, a Can Bassa.
Aquesta notícia ho va canviar tot per a ella: ara tenia un futur clar en aquell lloc que tant
estimava. Això li va donar encara més raons per voler quedar-se, però també va augmentar el
seu desig de conèixer en Martí i saber si ell també podria formar part d’aquell futur.
Quan l’estiu es va acostar, en Martí sabia que havia de prendre una decisió. La Lídia, en
un impuls, va deixar una última carta a l’estació, revelant el que sentia per ell. Ara era el torn
de decidir d’ell: es presentaria davant d’ella i apostaria pel que havien construït o marxaria,
deixant les cartes com un record d’un amor que mai va tenir temps de començar?
Míriam Puertas
PER A ALGUN DIA...
17 de març de 1966
No sé per què escric això, ni si algun dia arribaràs a veure-ho, però en el fons jo sé
que sí perquè el que vaig sentir quan les nostres mirades es van creuar... Va ser
màgic, va ser especial... No puc descriure-ho perquè mai les paraules faran justícia.
Sé que és molt estrany dir totes aquestes coses quan només ens coneixem des de
fa sis hores, sis hores des del partit entre Can Bassa i Granollers on tu jugaves amb
Granollers i jo animava a l’equip contrari. Ja portem tres partits seguits competint,
però no va ser fins al d’aquesta tarda que vam començar a parlar, en què ens vam
fixar en l’altre. No tinc ni idea què passarà, però tinc un bon pressentiment; tinc
moltes ganes que arribi la nostra primera cita.
- Per a tu algun dia... o mai.
31 de març de 1966
Hola, Isaac amb dues “a”. Que curiós no? Encara que ja ho saps perquè no fa res
que t’ho acabo de dir en la nostra primera cita. Però ho torno a dir, m’encanta el teu
nom perquè és únic i original, però sobretot perquè el portes tu.
Aquesta tarda ha estat meravellosa, no teníem moltes coses a fer, però no ens ha
fet falta. Crec que fins i tot vam parlar tots els temes de conversacions possibles,
fins i tot vam parlar dels perills que tenen de normal i encara més quan plou...
Continuo sense saber què passarà entre nosaltres, si això tindrà futur, però crec que
sí perquè no amb tothom es tenen conversacions profundes o sense sentit, de llarga
durada i que en aquell moment, en aquell instant sents que no cal res més.
- Per a tu algun dia... o mai.
17 de març de 1977
No m’ho puc creure! Ens acabem de casar! Ara soc Marta Pérez d’Isaac Pérez amb
dues “a”. Sabia que això algun dia passaria, alguna cosa dins meu m’ho deia, i m’ho
recordava sempre en les nostres mirades. Tinc moltes ganes de veure els nous
camins que ens ofereix la vida.
PD: També tinc moltes ganes de la nostra lluna de mel i que m’ensenyis a jugar al
futbol.
- Per a nosaltres algun dia ❤️
13 d’octubre de 1979
Hola, Isaac, estic exhausta, emocionada... Estic més viva que mai. Només fa una
setmana, set dies des que va néixer la nostra petitona i preciosa Iris. Quan llegeixis
això haurà passat molt de temps, però recordes quina cara vas posar quan et vaig
dir que vaig trencar aigües? Mare meva, estaves tan content i al mateix temps tan
desconcertat... Semblaves tu més un nen petit que el que estàvem per tindre, però
em va relaxar, perquè en aquell instant vaig saber que encara que tingués molta por
tu estaries sempre al meu costat protegint-me. Tinc ganes de començar aquesta
aventura.
- Per a nosaltres.
7 d’agost de 2009
Com passa el temps no? Cinquanta-tres anys des que ens vam conèixer, trenta-dos
que ens vam casar, trenta des que som pares i només tres hores que som avis. Ara
que estem jubilats podem fer moltes coses noves o recordar antics temps o pot ser
un partit de futbol. De moment hauràs de conformar-te amb mi, però qui sap? Potser
d'aquí a uns anys podràs jugar amb la teva neboda Viviane.
- Per a nosaltres.
2 de juliol de 2022
No m’ho puc creure, no em puc creure que ja no ets al meu costat, que fa menys de
vint-i-quatre hores eres amb mi i de sobte ja no hi ets. No em puc creure que mai
més tornarem a parlar, a abraçar-nos, besar-nos, barallar-nos, mirar-nos... No em
puc creure que ja no hi seràs al meu costat a les nits ni m’acompanyaràs per veure
el nostre programa, que mai més escoltaré la teva veu, veure la teva cara al matí... I
que mai veuràs aquestes petites cartes que he anat escrivint amb els pas dels anys
d’alguns dels moments especials de la nostra història. Ja no sé què fer, continuaré
amb la meva vida perquè és el que em pertoca, però serà complicat viure si em falta
la meitat del cor.
- Per a la nostra Viviane, perquè recordi per sempre la nostra història hi siguem
eterns junts.
7 d’agost de 2025
Hola, avi, hola, àvia com esteu? Avui faig setze anys i en fa tres i un que no hi sou i
se m’ha fet molt estrany, però vull que sapigueu que estic bé, soc feliç, tinc amics i
tinc a la meravellosa mare que hàgiu pogut donar. A més vull que sapigueu que la
vostra història mai es perdrà, aquesta carta no serà oblidada en un calaix l’explicaré
els meus fills i crec que ja he trobat al seu pare, perquè com a vosaltres no ens fa
falta res més que les nostres mirades.
- Us estimo, V.
Ivette Mesas
POLLASTRE AMB CEBA
Feia set anys que l’Antoni havia mort, m'ho recordaven els del cementiri perquè pagués la
quota del nínxol. Mai ho havia entès, pagàvem per néixer, pagàvem per viure, paguem per
morir i paguem per estar morts, al final, vivim en una societat individualista en la qual
cadascú mira pel seu propi benefici. A sobre, ho veia des d’aquell telèfon aquell inútil, que
amb prou feines aguantava els missatges d'encàrrecs i les imatges de bon dia del WhatsApp
que m’enviaven coneguts amb qui un cop havíem sigut molt amics, però la distància ens
havia separat.
478 euros, no us mentiré, em vaig sobresaltar bastant quan vaig veure aquella xifra.
Com totes aquelles hores cotitzades cosint baixos i pagades després per a la jubilació se
n'havien anat amb un cop d’aire. Tot per culpa seva, si no s'hagués anat a buscar el Nando
encara estaria aquí. Encara que tampoc serviria de molt, el Nando tampoc estava amb mi.
Vaig intentar-me aixecar d’aquella cadira mig trencada, però ja no tenia forces ni per anar a
comprar el pa. "Si estigués l’Antoni encara podria", repetia el meu cap constantment. Però de
què servia tot plegat. Les agulles estaven tirades per terra i jo ja no tenia força per ajupir-me
a recollir-les.
Amb molts esforços vaig apropar-me a la finestra a prendre l’aire, es sentien els nens de
l’institut jugant i cridant, en el fons m’agradava sentir-los, era reconfortant escoltar a algú
riure. Potser els adolescents no eren tan dolents, jo també ho havia sigut i jo també havia
rigut al pati, jugant amb les meves amigues a saltar a la corda i pensant que sempre seria
jove. Vaig tornar ràpidament a la realitat quan vaig sentir el soroll del forn, el pollastre estava
fet. Al parar taula, vaig sentir un buit, només parava taula per una persona, ja hi estava
acostumada, però mai m’havia parat a pensar-ho.
Com trobava a faltar la companyia, sentir el batec del cor d'algú quan ens abraçàvem i
que amb un àpat es buidi la nevera. Mentre pensava, estava menjant el pollastre que m’havia
fet. El ganivet no estava gaire afilat, però prou per a tallar l'os del pollastre sense que es notés
diferència. Degustava cada tros untant-lo en la salsa de ceba, no podia trigar massa perquè
una veïna m’havia demanat si li podia fer uns baixos, no li podia dir que no, necessitava
veure algú que no fos el meu propi reflex al mirall. M’empassava els trossos bruscament,
sense preocupar-me del gust ni la textura. Sentia com el pollastre es barrejava amb la saliva i
baixava per la meva tràquea, fins que de cop no va baixar més. Intentava respirar
agitadament, però no podia. Notava com l’aire se n'anava lentament dels meus pulmons i la
sang em pujava al cap.
Va sonar el timbre, era ella.
Amb prou feines em vaig tirar a terra i gatejar fins a la porta, se sentia com ella cridava
i donava cops des de fora, però no podia parlar, no respirava. Finalment, vaig arribar a la
porta, i vaig estirar el braç per agafar la maneta, tenia la pell grisa. Forçava el mànec com si la
meva vida depengués d’allò. Espera, la meva vida depenia d’allò.
Finalment la porta es va obrir. Ella va entrar esverada, fent que la porta arrossegués el
meu cos encara viu. Apressadament, em va trobar amb la mirada i va començar a
pressionar-me el pit en un ritme constant.
–1, 2, 3. 1, 2, 3. 1, 2, 3. – Repetia mentre intentava que sortís el que estava taponant el
meu aire, la meva vida.
Finalment va sortir. Pensava que es quedaria allà per sempre, però va acabar a terra, ple de
saliva, ple de por. Ens vam quedar les dues estàtiques, no sabíem què dir, però ella no em va
deixar anar. Va rodejar-me fins a estar cara a cara i em va abraçar. Era una d’aquelles
abraçades en què notes el batec del cor i l’escalfor de l’altra persona. Aquelles que feia temps
que no sentia.
Una estona després em va ajudar a aixecar-me i vam anar fins al menjador. Vam seure al sofà
i ella va preparar dues tasses de te. Vam estar parlant de tot i res a la vegada, i de ser només
una veïna, en poques hores, es va convertir en família, la filla que mai havia tingut. Passaven
els mesos, i ella venia a veure'm cada dia, m’ajudava a anar a comprar i anàvem a fer un
passeig pel barri, em sentia bé, em tocava l’aire i estava acompanyada. Vaig conèixer al seu
marit, els seus fills venien a passar les tardes amb mi. Els ensenyava a cosir i ells
m'ensenyaven com saltaven a la corda, i quins jocs estaven de moda en aquell moment. La
majoria eren de mòbil, però ja no li tenia mania, el meu mòbil s’havia emplenat de grups de
veïns i de gent del barri que, encara m’enviaven les imatges de bon dia, però sabia que
realment els hi importava i que havien pensat en mi en enviar-ho.
Avui és Nadal i faré pollastre amb ceba. No un ni dos, tres. I el millor és que no tinc cap
taper a la nevera. Tinc una casa plena de gent que m’estima i que gràcies a unes quantes
cases juntes s’han convertit en família. Potser no som tan individualistes, potser busquem el
millor per nosaltres perquè volem ser estimats.
Aran Font
EL JARDÍ OBLIDAT
Recordo l’any 75 com si fos ahir. La sensació d’inseguretat quan em van dir que seria director. No
les tenia totes. Era la primera vegada que dirigia un institut en un lloc completament desconegut
i, a més, acabava de ser reconstruït.
En arribar, no coneixia ningú, estava completament sol. Per sort, vaig conèixer la senyora
Paquita, la veïna del primer. Una dona realment agradable i amable, que em va ajudar a
instal·lar-me. Li feia molta il·lusió que fos el director de l’institut, ja que aquell curs els seus nets hi
entraven. Va ser la primera persona que em va rebre amb els braços oberts, per això, quan em
vaig assabentar de la seva mort, vaig sentir una profunda pena.
El curs va començar i jo estava ple de nervis. Només de pensar que podia caure malament
als mestres i alumnes, se’m parava la respiració. Per sort, el dia va acabar millor del que
m’esperava. Els professors em van explicar que l’antic director havia estat molt estimat i que
esperaven molt de mi. Els dies passaven, però la meva relació amb els mestres i el veïnat no
millorava. Em miraven amb recel. Era normal, era un estranger. Vaig arribar a pensar que mai seria
acceptat.
Cada dia, des del meu despatx, admirava el jardí de l’institut. No era gaire bonic, estava
descuidat i sec, hi havia pocs arbres, algunes flors estaven mig mortes i l’únic banc que hi havia
estava mal pintat. L’única planta que semblava estar viva era l’olivera. En un moment vaig pensar
a arreglar-lo, però ho vaig descartar, no en tenia ni idea de jardineria.
Els dos primers trimestres van passar volant. De mica en mica, em vaig acabar adaptant a
l’institut. Realment estimaven l’antic director, perquè amb mi eren molt freds, però, amb el temps,
vaig acabar tenint una relació cordial amb tothom. En el meu temps lliure, em quedava admirant
el pobre jardí. Ja era primavera i cap flor havia florit.
Vaig estar donant-hi voltes. L’únic pensament era el jardí. Ja havia deixat de banda la
inseguretat de no agradar a les persones. Simplement, pensava en aquella terra seca, sense
esperança de tornar a renéixer. Vaig sentir empatia. Potser va ser un senyal del destí. L’endemà
mateix vaig anar a comprar llavors de roses. La primera cosa que vaig fer en arribar a l’institut va
ser plantar-les. No em va importar embrutar-me les mans ni les mirades de sorpresa dels mestres
i alumnes des de l’edifici. L’únic que m’importava era que el jardí tornés a la vida.
El temps passava. El curs s’havia acabat i ja era estiu. Quan passava pel costat del jardí,
me’l quedava mirant, però ni una flor havia sortit. Els veïns em deien que aquella terra estava
morta des de feia anys. Em vaig sentir decebut, però això no va canviar el fet de continuar
intentant-ho. Durant tot l’estiu, em quedava a l’institut cuidant el jardí, regava, netejava i plantava,
dia rere dia. La gent passava i es fixava en el que feia. Alguns em miraven amb pena, d’altres
amb dubte, i alguns es reien de mi. Acabava el dia amb terra sota les ungles i cremat pel sol
d’estiu, però no m’importava.
Al cap d’uns dies, em vaig despertar i vaig anar a treballar al jardí. El que no m’esperava era
trobar-hi una gran quantitat d’alumnes amb estris de jardineria, disposats a ajudar-me. Vaig sentir
esperança dins meu, no per mi, sinó pel jardí. Vam treballar tots junts amb l'objectiu de fer-lo
renéixer. Va ser un moment molt especial per a mi. Des d’aquell dia, les coses van començar a
millorar, tant per al jardí com per a mi. Els veïns, en veure com treballàvem junts, van deixar de
mirar-me com un estranger. No va ser un canvi ràpid, però de mica en mica s’anaven adaptant.
Un detall insignificant em va canviar, em vaig sentir acceptat, benvingut, part d’una família.
Per això, quan vaig haver de marxar, vaig notar un buit dins meu.
Amb el nou curs, per primera vegada en molts anys, al jardí van florir flors. No recordo els noms,
però eren d’un color violeta. Un dels alumnes més petits se’n va adonar i, emocionat, va
començar a anunciar-ho a tothom. Tots vam sortir al jardí per admirar-ho. Semblava que el jardí
s’alimentés de l’alegria de l’institut.
Van passar els anys, i el jardí estava ple de vida. I, d’alguna manera, jo també ho estava.
Havia trobat un lloc on em sentia complet. Però, com totes les etapes, aquesta havia d’acabar.
Quan em van anunciar que havia de deixar l’institut, vaig notar com aquella vida que havia
construït s’esfumava com una dent de lleó. Sabia que les flors continuarien florint, que el jardí
continuaria viu, però jo hauria de fer arrels en una altra banda, però una part de mi s’ha quedat
en aquell institut i en les flors violetes.
Martina Méndez
ENTRELLAÇATS
L’Ally tenia onze anys quan es va mudar a can Bassa amb la seva mare i els seus avis. Des
del primer moment que el va veure, es va enamorar del barri. Li encantava la comunitat que
s’havia creat allà, i li agradava sentir-se part d’aquesta. Va arribar a estimar a totes les
persones que hi vivien allà. Aquella era la seva manera de ser.
Ella no estimava les coses perquè pensava que eren extraordinàries ni perquè pensava
que es mereixien el seu amor. Simplement les estimava perquè era part d’ella.
Mai havia necessitat massa; l’únic que desitjava era tenir una o dues persones a les
quals pogués estimar, i que aquestes poguessin estimar-la a ella. Allò era tot el que buscava a
la vida. Sempre havia viscut pels petits moments. El cant d’un ocell a l’alba l’omplia
d’alegria, la sensació de la sorra als peus nus, l’olor d’un llibre antic, les rodes rovellades de
la bicicleta que tenia des dels nou anys... Volia compartir aquestes quotidianitats amb una
ànima que entenguis la seva pròpia.
L’Albert sempre havia sigut un noi ambiciós. Ell havia nascut al barri, però des de ben
petit sabia què volia marxar. Els seus carrers tenien massa records, records que volia esborrar
de la seva ment. Eren precisament aquests, els que més desitjava oblidar, els que es repetien
al seu cap un cop rere un altre, com si fossin una pel·lícula. Aquest turment incessant l’havia
portat a voler fugir tan lluny com pogués d’aquell lloc i viatjar per tot el món. Tant se li valia
si havia de ser pintor, comptable, advocat, professor. L’únic que volia era marxar, marxar i
veure món.
Els seus dies ja no se centraven en el present, sinó que eren meres eines que necessitava
perquè la seva vida (la seva vida de veritat) comences. Quan la gent li deia que estava
canviant a pitjor, ell els prenia per un punyat de tancats de mires. La veritat és que no podia
saber si estava canviant o no, perquè no recordava qui havia sigut abans. “Abans de què?”, es
preguntava sovint. Abans. O potser sempre havia sigut així. No ho sabia. No sabia qui era. Ja
ni tan sols estava segur de qui volia ser. L’únic que sabia amb seguretat és que volia marxar.
Tot va canviar quan l’Albert i l’Ally es van conèixer en aquell partit de futbol. A partir
d’aquell dia, tots dos pensaven que finalment havien trobat el que sempre havien buscat. Eren
perfectes l’un per l’altre: això és el que tothom pensava. Es reien de les mateixes bromes,
ballaven a la mateixa música, miraven les mateixes pel·lícules. Quan s’abraçaven, el cap
d’ella es recolzava perfectament sobre les espatlles d’ell. Semblava que haguessin estat
construïts pel cos i l’ànima de l’altre.
L’Ally pensava que, per fi, havia trobat l’amor de la seva vida, aquella persona amb la
qual podia compartir tots aquells moments meravellosament avorrits. L’Albert pensava que
havia trobat una persona amb la qual podia fugir. Somiava sobre recórrer el món amb ella al
seu costat, sobre aconseguir totes les seves ambicions, sobre finalment marxar d’aquell barri.
I, per primera vegada, pensava que no hauria de fer-ho pel seu compte.
Però, amb el temps, va arribar el moment en què es van adonar que no podien continuar
junts. Que, tot i el que havien cregut, no eren l’un per l’altre. Com a mínim, no en la manera
en la qual ho pensaven. No volien les mateixes coses; les seves vides no estaven fetes per
estar entrellaçades per sempre.
Tots dos van plorar mars per la seva pèrdua. Per a l’Ally, però, es va sentir com la fi del
món. Somiava cada nit sobre el passat, penedint-se d’haver-se separat de l’única persona a la
qual realment havia arribat a estimar. Pensava sobre agafar un tren i trobar-lo, deixar-ho tot
per poder viatjar pel món amb el seu estimat. Però després recordava el seu barri, la seva
família. Recordava com n'era d'infeliç cada vegada que marxava de casa.
Igualment, aquests records no feien que res fos menys dolorós. Encara xopava el coixí
cada nit. Però, de mica en mica, les seves llàgrimes s’eixugaven més de pressa, i la ferida
s’anava fent més i més petita. Era tan de mica en mica que no semblava que estigués
curant-se, fins que una nit es va adonar que havia estat tot el dia sense pensar en l’Albert. I
amb aquesta realització va venir la que era capaç de pensar en el seu somriure sense sentir un
dolor agonitzant al pit. Finalment, va poder alliberar-se de la cadena que la lligava al seu
passat, a ell, al seu dolor.
De tant en tant, encara rumiava sobre el que podria haver sigut. Però aquesta és una
pregunta molt perillosa per a les pensadores com l’Ally, i és un lloc en el qual és millor no
endinsar-se. Podia preguntar-se sobre el que podria haver sigut durant tota l’eternitat, però no
la portaria en reu. El que si sabia, però, és que sempre tindria una part d’ell dins seu, i ell
sempre tindria una part d’ella. Al cap i a la fi, s’havien estimat, i les persones no són res, però
una barreja de tot el que han estimat.
Sol Tovar
LA PLAÇA MAJOR
Plaça de Can Bassa, pedra i arrel d’un barri que va néixer entre camps i va créixer
entre passos i rialles. Al principi, era una clariana en la terra, un racó sense nom on el vent
jugava lliure i els arbres escoltaven els secrets dels ocells.
Les cases van arribar a poc a poc, com brots a la primavera. Les primeres llums es van
encendre darrere finestres humils i les veus dels veïns van teixir una melodia que omplia el
meu terra de vida. Vaig veure créixer nens que corrien i es rascaven els genolls, vaig veure avis
explicant històries asseguts en bancs de fusta, vaig veure el sol pintar d’or les façanes acabades
de néixer.
El temps pacient i escultor, em va veure canviar. Les façanes es van alçar més altes, els
carrers es van omplir d'ecos i riures els dies es van omplir de presses. Però la rialla continuava
dansant entre les meves ombres, l’essència de Can Bassa.
I un dia, va arribar l’escola. Es va alçar on abans hi havia pols i terra, on les veus
s’apagaven en la rutina. Les seves parets blanques van reflectir un nou sol i, amb ell, nous
somnis. De sobte, els meus matins es van omplir de passos apressats, de motxilles plenes de
colors, de cançons infantils que despertaven fins i tot els ocells. Vaig veure mares esperant
amb somriures cansats, vaig veure nens jugant fins que el cel es vestia de taronja, vaig veure
esperança a cada nen tacat de guix.
Can Bassa va canviar amb l’escola, com canvia el riu quan s’eixampla i abraça nous
corrents. La nostàlgia dels dies de camp i de silenci va quedar impresa als meus terres que es
van transformar en pedra, amb cada pas de la gent que m'havia vist créixer tant com jo a ells.
Avui segueixo aquí, testimoni callat del temps, abraçant cada riure i cada llàgrima, cada
història escrita amb guix a les parets i a les pissarres de l’escola. I encara que les meves ombres
s’allarguin amb el sol, sé que sempre tornaran els passos alegres a despertar-me amb la llum
de cada matinada.
Aitana Moreno