POLLASTRE AMB CEBA

Feia set anys que l’Antoni havia mort, m'ho recordaven els del cementiri perquè pagués la

quota del nínxol. Mai ho havia entès, pagàvem per néixer, pagàvem per viure, paguem per

morir i paguem per estar morts, al final, vivim en una societat individualista en la qual

cadascú mira pel seu propi benefici. A sobre, ho veia des d’aquell telèfon aquell inútil, que

amb prou feines aguantava els missatges d'encàrrecs i les imatges de bon dia del WhatsApp

que m’enviaven coneguts amb qui un cop havíem sigut molt amics, però la distància ens

havia separat.

478 euros, no us mentiré, em vaig sobresaltar bastant quan vaig veure aquella xifra.

Com totes aquelles hores cotitzades cosint baixos i pagades després per a la jubilació se

n'havien anat amb un cop d’aire. Tot per culpa seva, si no s'hagués anat a buscar el Nando

encara estaria aquí. Encara que tampoc serviria de molt, el Nando tampoc estava amb mi.

Vaig intentar-me aixecar d’aquella cadira mig trencada, però ja no tenia forces ni per anar a

comprar el pa. "Si estigués l’Antoni encara podria", repetia el meu cap constantment. Però de

què servia tot plegat. Les agulles estaven tirades per terra i jo ja no tenia força per ajupir-me

a recollir-les.

Amb molts esforços vaig apropar-me a la finestra a prendre l’aire, es sentien els nens de

l’institut jugant i cridant, en el fons m’agradava sentir-los, era reconfortant escoltar a algú

riure. Potser els adolescents no eren tan dolents, jo també ho havia sigut i jo també havia

rigut al pati, jugant amb les meves amigues a saltar a la corda i pensant que sempre seria

jove. Vaig tornar ràpidament a la realitat quan vaig sentir el soroll del forn, el pollastre estava

fet. Al parar taula, vaig sentir un buit, només parava taula per una persona, ja hi estava

acostumada, però mai m’havia parat a pensar-ho.

Com trobava a faltar la companyia, sentir el batec del cor d'algú quan ens abraçàvem i

que amb un àpat es buidi la nevera. Mentre pensava, estava menjant el pollastre que m’havia

fet. El ganivet no estava gaire afilat, però prou per a tallar l'os del pollastre sense que es notés

diferència. Degustava cada tros untant-lo en la salsa de ceba, no podia trigar massa perquè

una veïna m’havia demanat si li podia fer uns baixos, no li podia dir que no, necessitava

veure algú que no fos el meu propi reflex al mirall. M’empassava els trossos bruscament,

sense preocupar-me del gust ni la textura. Sentia com el pollastre es barrejava amb la saliva i

baixava per la meva tràquea, fins que de cop no va baixar més. Intentava respirar

agitadament, però no podia. Notava com l’aire se n'anava lentament dels meus pulmons i la

sang em pujava al cap.

Va sonar el timbre, era ella.

Amb prou feines em vaig tirar a terra i gatejar fins a la porta, se sentia com ella cridava

i donava cops des de fora, però no podia parlar, no respirava. Finalment, vaig arribar a la

porta, i vaig estirar el braç per agafar la maneta, tenia la pell grisa. Forçava el mànec com si la

meva vida depengués d’allò. Espera, la meva vida depenia d’allò.

Finalment la porta es va obrir. Ella va entrar esverada, fent que la porta arrossegués el

meu cos encara viu. Apressadament, em va trobar amb la mirada i va començar a

pressionar-me el pit en un ritme constant.

–1, 2, 3. 1, 2, 3. 1, 2, 3. – Repetia mentre intentava que sortís el que estava taponant el

meu aire, la meva vida.

Finalment va sortir. Pensava que es quedaria allà per sempre, però va acabar a terra, ple de

saliva, ple de por. Ens vam quedar les dues estàtiques, no sabíem què dir, però ella no em va

deixar anar. Va rodejar-me fins a estar cara a cara i em va abraçar. Era una d’aquelles

abraçades en què notes el batec del cor i l’escalfor de l’altra persona. Aquelles que feia temps

que no sentia.

Una estona després em va ajudar a aixecar-me i vam anar fins al menjador. Vam seure al sofà

i ella va preparar dues tasses de te. Vam estar parlant de tot i res a la vegada, i de ser només

una veïna, en poques hores, es va convertir en família, la filla que mai havia tingut. Passaven

els mesos, i ella venia a veure'm cada dia, m’ajudava a anar a comprar i anàvem a fer un

passeig pel barri, em sentia bé, em tocava l’aire i estava acompanyada. Vaig conèixer al seu

marit, els seus fills venien a passar les tardes amb mi. Els ensenyava a cosir i ells

m'ensenyaven com saltaven a la corda, i quins jocs estaven de moda en aquell moment. La

majoria eren de mòbil, però ja no li tenia mania, el meu mòbil s’havia emplenat de grups de

veïns i de gent del barri que, encara m’enviaven les imatges de bon dia, però sabia que

realment els hi importava i que havien pensat en mi en enviar-ho.

Avui és Nadal i faré pollastre amb ceba. No un ni dos, tres. I el millor és que no tinc cap

taper a la nevera. Tinc una casa plena de gent que m’estima i que gràcies a unes quantes

cases juntes s’han convertit en família. Potser no som tan individualistes, potser busquem el

millor per nosaltres perquè volem ser estimats.

Aran Font

EL JARDÍ OBLIDAT

Recordo l’any 75 com si fos ahir. La sensació d’inseguretat quan em van dir que seria director. No

les tenia totes. Era la primera vegada que dirigia un institut en un lloc completament desconegut

i, a més, acabava de ser reconstruït.

En arribar, no coneixia ningú, estava completament sol. Per sort, vaig conèixer la senyora

Paquita, la veïna del primer. Una dona realment agradable i amable, que em va ajudar a

instal·lar-me. Li feia molta il·lusió que fos el director de l’institut, ja que aquell curs els seus nets hi

entraven. Va ser la primera persona que em va rebre amb els braços oberts, per això, quan em

vaig assabentar de la seva mort, vaig sentir una profunda pena.

El curs va començar i jo estava ple de nervis. Només de pensar que podia caure malament

als mestres i alumnes, se’m parava la respiració. Per sort, el dia va acabar millor del que

m’esperava. Els professors em van explicar que l’antic director havia estat molt estimat i que

esperaven molt de mi. Els dies passaven, però la meva relació amb els mestres i el veïnat no

millorava. Em miraven amb recel. Era normal, era un estranger. Vaig arribar a pensar que mai seria

acceptat.

Cada dia, des del meu despatx, admirava el jardí de l’institut. No era gaire bonic, estava

descuidat i sec, hi havia pocs arbres, algunes flors estaven mig mortes i l’únic banc que hi havia

estava mal pintat. L’única planta que semblava estar viva era l’olivera. En un moment vaig pensar

a arreglar-lo, però ho vaig descartar, no en tenia ni idea de jardineria.

Els dos primers trimestres van passar volant. De mica en mica, em vaig acabar adaptant a

l’institut. Realment estimaven l’antic director, perquè amb mi eren molt freds, però, amb el temps,

vaig acabar tenint una relació cordial amb tothom. En el meu temps lliure, em quedava admirant

el pobre jardí. Ja era primavera i cap flor havia florit.

Vaig estar donant-hi voltes. L’únic pensament era el jardí. Ja havia deixat de banda la

inseguretat de no agradar a les persones. Simplement, pensava en aquella terra seca, sense

esperança de tornar a renéixer. Vaig sentir empatia. Potser va ser un senyal del destí. L’endemà

mateix vaig anar a comprar llavors de roses. La primera cosa que vaig fer en arribar a l’institut va

ser plantar-les. No em va importar embrutar-me les mans ni les mirades de sorpresa dels mestres

i alumnes des de l’edifici. L’únic que m’importava era que el jardí tornés a la vida.

El temps passava. El curs s’havia acabat i ja era estiu. Quan passava pel costat del jardí,

me’l quedava mirant, però ni una flor havia sortit. Els veïns em deien que aquella terra estava

morta des de feia anys. Em vaig sentir decebut, però això no va canviar el fet de continuar

intentant-ho. Durant tot l’estiu, em quedava a l’institut cuidant el jardí, regava, netejava i plantava,

dia rere dia. La gent passava i es fixava en el que feia. Alguns em miraven amb pena, d’altres

amb dubte, i alguns es reien de mi. Acabava el dia amb terra sota les ungles i cremat pel sol

d’estiu, però no m’importava.

Al cap d’uns dies, em vaig despertar i vaig anar a treballar al jardí. El que no m’esperava era

trobar-hi una gran quantitat d’alumnes amb estris de jardineria, disposats a ajudar-me. Vaig sentir

esperança dins meu, no per mi, sinó pel jardí. Vam treballar tots junts amb l'objectiu de fer-lo

renéixer. Va ser un moment molt especial per a mi. Des d’aquell dia, les coses van començar a

millorar, tant per al jardí com per a mi. Els veïns, en veure com treballàvem junts, van deixar de

mirar-me com un estranger. No va ser un canvi ràpid, però de mica en mica s’anaven adaptant.

Un detall insignificant em va canviar, em vaig sentir acceptat, benvingut, part d’una família.

Per això, quan vaig haver de marxar, vaig notar un buit dins meu.

Amb el nou curs, per primera vegada en molts anys, al jardí van florir flors. No recordo els noms,

però eren d’un color violeta. Un dels alumnes més petits se’n va adonar i, emocionat, va

començar a anunciar-ho a tothom. Tots vam sortir al jardí per admirar-ho. Semblava que el jardí

s’alimentés de l’alegria de l’institut.

Van passar els anys, i el jardí estava ple de vida. I, d’alguna manera, jo també ho estava.

Havia trobat un lloc on em sentia complet. Però, com totes les etapes, aquesta havia d’acabar.

Quan em van anunciar que havia de deixar l’institut, vaig notar com aquella vida que havia

construït s’esfumava com una dent de lleó. Sabia que les flors continuarien florint, que el jardí

continuaria viu, però jo hauria de fer arrels en una altra banda, però una part de mi s’ha quedat

en aquell institut i en les flors violetes.

Martina Méndez

ENTRELLAÇATS

L’Ally tenia onze anys quan es va mudar a can Bassa amb la seva mare i els seus avis. Des

del primer moment que el va veure, es va enamorar del barri. Li encantava la comunitat que

s’havia creat allà, i li agradava sentir-se part d’aquesta. Va arribar a estimar a totes les

persones que hi vivien allà. Aquella era la seva manera de ser.

Ella no estimava les coses perquè pensava que eren extraordinàries ni perquè pensava

que es mereixien el seu amor. Simplement les estimava perquè era part d’ella.

Mai havia necessitat massa; l’únic que desitjava era tenir una o dues persones a les

quals pogués estimar, i que aquestes poguessin estimar-la a ella. Allò era tot el que buscava a

la vida. Sempre havia viscut pels petits moments. El cant d’un ocell a l’alba l’omplia

d’alegria, la sensació de la sorra als peus nus, l’olor d’un llibre antic, les rodes rovellades de

la bicicleta que tenia des dels nou anys... Volia compartir aquestes quotidianitats amb una

ànima que entenguis la seva pròpia.

L’Albert sempre havia sigut un noi ambiciós. Ell havia nascut al barri, però des de ben

petit sabia què volia marxar. Els seus carrers tenien massa records, records que volia esborrar

de la seva ment. Eren precisament aquests, els que més desitjava oblidar, els que es repetien

al seu cap un cop rere un altre, com si fossin una pel·lícula. Aquest turment incessant l’havia

portat a voler fugir tan lluny com pogués d’aquell lloc i viatjar per tot el món. Tant se li valia

si havia de ser pintor, comptable, advocat, professor. L’únic que volia era marxar, marxar i

veure món.

Els seus dies ja no se centraven en el present, sinó que eren meres eines que necessitava

perquè la seva vida (la seva vida de veritat) comences. Quan la gent li deia que estava

canviant a pitjor, ell els prenia per un punyat de tancats de mires. La veritat és que no podia

saber si estava canviant o no, perquè no recordava qui havia sigut abans. “Abans de què?”, es

preguntava sovint. Abans. O potser sempre havia sigut així. No ho sabia. No sabia qui era. Ja

ni tan sols estava segur de qui volia ser. L’únic que sabia amb seguretat és que volia marxar.

Tot va canviar quan l’Albert i l’Ally es van conèixer en aquell partit de futbol. A partir

d’aquell dia, tots dos pensaven que finalment havien trobat el que sempre havien buscat. Eren

perfectes l’un per l’altre: això és el que tothom pensava. Es reien de les mateixes bromes,

ballaven a la mateixa música, miraven les mateixes pel·lícules. Quan s’abraçaven, el cap

d’ella es recolzava perfectament sobre les espatlles d’ell. Semblava que haguessin estat

construïts pel cos i l’ànima de l’altre.

L’Ally pensava que, per fi, havia trobat l’amor de la seva vida, aquella persona amb la

qual podia compartir tots aquells moments meravellosament avorrits. L’Albert pensava que

havia trobat una persona amb la qual podia fugir. Somiava sobre recórrer el món amb ella al

seu costat, sobre aconseguir totes les seves ambicions, sobre finalment marxar d’aquell barri.

I, per primera vegada, pensava que no hauria de fer-ho pel seu compte.

Però, amb el temps, va arribar el moment en què es van adonar que no podien continuar

junts. Que, tot i el que havien cregut, no eren l’un per l’altre. Com a mínim, no en la manera

en la qual ho pensaven. No volien les mateixes coses; les seves vides no estaven fetes per

estar entrellaçades per sempre.

Tots dos van plorar mars per la seva pèrdua. Per a l’Ally, però, es va sentir com la fi del

món. Somiava cada nit sobre el passat, penedint-se d’haver-se separat de l’única persona a la

qual realment havia arribat a estimar. Pensava sobre agafar un tren i trobar-lo, deixar-ho tot

per poder viatjar pel món amb el seu estimat. Però després recordava el seu barri, la seva

família. Recordava com n'era d'infeliç cada vegada que marxava de casa.

Igualment, aquests records no feien que res fos menys dolorós. Encara xopava el coixí

cada nit. Però, de mica en mica, les seves llàgrimes s’eixugaven més de pressa, i la ferida

s’anava fent més i més petita. Era tan de mica en mica que no semblava que estigués

curant-se, fins que una nit es va adonar que havia estat tot el dia sense pensar en l’Albert. I

amb aquesta realització va venir la que era capaç de pensar en el seu somriure sense sentir un

dolor agonitzant al pit. Finalment, va poder alliberar-se de la cadena que la lligava al seu

passat, a ell, al seu dolor.

De tant en tant, encara rumiava sobre el que podria haver sigut. Però aquesta és una

pregunta molt perillosa per a les pensadores com l’Ally, i és un lloc en el qual és millor no

endinsar-se. Podia preguntar-se sobre el que podria haver sigut durant tota l’eternitat, però no

la portaria en reu. El que si sabia, però, és que sempre tindria una part d’ell dins seu, i ell

sempre tindria una part d’ella. Al cap i a la fi, s’havien estimat, i les persones no són res, però

una barreja de tot el que han estimat.

Sol Tovar

LA PLAÇA MAJOR

Plaça de Can Bassa, pedra i arrel d’un barri que va néixer entre camps i va créixer

entre passos i rialles. Al principi, era una clariana en la terra, un racó sense nom on el vent

jugava lliure i els arbres escoltaven els secrets dels ocells.

Les cases van arribar a poc a poc, com brots a la primavera. Les primeres llums es van

encendre darrere finestres humils i les veus dels veïns van teixir una melodia que omplia el

meu terra de vida. Vaig veure créixer nens que corrien i es rascaven els genolls, vaig veure avis

explicant històries asseguts en bancs de fusta, vaig veure el sol pintar d’or les façanes acabades

de néixer.

El temps pacient i escultor, em va veure canviar. Les façanes es van alçar més altes, els

carrers es van omplir d'ecos i riures els dies es van omplir de presses. Però la rialla continuava

dansant entre les meves ombres, l’essència de Can Bassa.

I un dia, va arribar l’escola. Es va alçar on abans hi havia pols i terra, on les veus

s’apagaven en la rutina. Les seves parets blanques van reflectir un nou sol i, amb ell, nous

somnis. De sobte, els meus matins es van omplir de passos apressats, de motxilles plenes de

colors, de cançons infantils que despertaven fins i tot els ocells. Vaig veure mares esperant

amb somriures cansats, vaig veure nens jugant fins que el cel es vestia de taronja, vaig veure

esperança a cada nen tacat de guix.

Can Bassa va canviar amb l’escola, com canvia el riu quan s’eixampla i abraça nous

corrents. La nostàlgia dels dies de camp i de silenci va quedar impresa als meus terres que es

van transformar en pedra, amb cada pas de la gent que m'havia vist créixer tant com jo a ells.

Avui segueixo aquí, testimoni callat del temps, abraçant cada riure i cada llàgrima, cada

història escrita amb guix a les parets i a les pissarres de l’escola. I encara que les meves ombres

s’allarguin amb el sol, sé que sempre tornaran els passos alegres a despertar-me amb la llum

de cada matinada.

Aitana Moreno